La Júlia s’havia plantejat l’adopció amb el suport dels seus pares. El 2008 va viatjar a Etiòpia amb un amic a buscar el seu fill, de dos anys, després que morís la seva mare. El seu pare va emmalaltir poc després. Tot i que van tenir poc temps, ell i l’Ashenafi van establir un vincle molt intens i especial. Ella sola va fer front a la criança i l’educació. L’Ashenafi va arribar el juny i al setembre ja estava escolaritzat.

L’Anna és de Sant Martí de Tous i el Banty de Rajasthan (Índia). Es van conèixer el 1999 en un viatge d’estiu. El Banty va venir
a Barcelona sense res. El seu caràcter emprenedor i el suport de l’Anna van ser la clau del seu èxit empresarial. Viatgen sovint
a l’Índia amb els seus fills i s’adapten als costums de la casta Braman.

Després d’un viatge a Guinea Equatorial com a cooperant, la Cristina es va decidir per l’adopció. L’atreia que dues persones,
una que vol ser mare i una altra amb la necessitat de tenir-ne, es trobessin i poguessin formar una família. L’Elsie va arribar
amb dos anys i mig. La Cristina no descarta viatjar en un futur a Haití per conèixer la seva família biològica.

Es van conèixer en un viatge que va fer ella a Turquia, on van compartir experiències amb la comunitat sorda d’allà. Després
de viure a València, van venir a Barcelona buscant una millor qualitat de vida en l’educació dels seus fills sords i una escola
amb projecte educatiu bilingüe que en promou la inclusió.

La Marijo volia ser mare per cuidar, per estimar. No tenia parella i va decidir adoptar. Per ella, ser mare és molt més que una
questió genètica i va molt més enllà del fet d’estar embarassada. Fins que l’any passat va morir de càncer, el seu amic Albert
va fer de pare al Michel, i tant ell com la seva parella Rubén han estat els seus referents.

La Nicky i la Roser són amigues. La Luca és filla de la Nicky i la Roser l’acompanya en la criança i l’educació; és per la Luca la
seva segona mare. La Nicky va buscar un donant que durant tres mesos la va visitar a casa perquè es pogués fer la inseminació
ella mateixa. No va haver d’hormonar-se ni assumir el cost, molt elevat, per la inseminació assistida.

L’Ervin, d’origen Bolivià (nascut a Barcelona), va arribar a casa la Marian i el Manolo amb tres anys i mig, mentre tenien dos
nens saharauís en acollida durant les vacances. Al cap d’un any van viatjar a Etiòpia a buscar l’Amin, d’onze mesos. No s’han
plantejat ser pares biològics. Tots parlen la llengua de signes catalana, ja que l’Erwin és sord prelocutiu per una meningitis.
Formen part de la Plataforma volem signar i escoltar.

La Míriam i en Max es van conèixer el 1997. No han estat mai parella. No comparteixen casa però els dos exerceixen de pares
a diari.

L’Ángel i la Laura són parella des del 1998. Es van conèixer mentre estudiaven la carrera de Matemàtiques i jugaven a la botifarra.
Els dos són professors de matemàtiques a secundària. Han esdevingut una família castellera, ja que les seves filles van
entrar, fa set anys als Castellers del Poble sec. Les tres toquen un instrument i comparteixen amb els seus pares l’afició per la
música.

La Susanna era l’entrenadora de la Leire fa 20 anys i en fa 17 que són parella. Els nens van néixer després de la sisena inseminació,
com a fills de mare soltera. La Susanna va haver de coadoptar, fins que un jutge no ho va aprovar, no van poder tenir
el llibre de família.

La possibilitat de ser mare ella sola li semblava atractiva, i sense cap home amb qui volgués començar un projecte de família,
va empendre la maternitat biològica en solitari. Tot i que va pensar a adoptar, no veia clar el sistema d’adopció internacional.

El Sergi i la Núria volien ser pares joves. No han renunciat mai als seus projectes personals i compaginen feina, estudis i família.
Ella és professora a la Universitat de Barcelona i fa la tesi doctoral. El Sergi és professor d’un programa de qualificació professional
inicial, ha acabat el Cicle Formatiu de Grau Superior d’integració social i es prepara per ser professor a l’ensenyament
públic.

L’Oriol i la Clara s’havien plantejat l’adopció, però l’avortament a les 20 setmanes del seu quart fill els va fer prendre l’endemà
mateix la decisió d’adoptar. Van viatjar a la Xina amb la seva filla Helena. L’Abril tenia vuit mesos.

La Katerina i l’Oriol són socis fundadors d’una empresa d’enginyeria, arquitectura i instal.lacions. Tres dels seus fills són nascuts
per part natural, l’últim a casa. Els dos s’ocupen al cinquanta per cent de l’educació dels seus fills.

L’Imma es va decidir per l’adopció en descartar la maternitat assistida. Va demanar que li concedissin la criatura que més ho
necessités. La Laia va arribar la primera, tot i tenir un certificat de discapacitat no té un diagnòstic concret. L’Imma és autònoma
i no rep cap ajut de l’Administració

La Jaqueline (Bombai) i el Sebastian (Ulm, Alemanya) van optar per l’adopció nacional després de saber que no era possible
un embaràs biològic. L’Angel i l’Ana María tenen dos germans més, amb els quals mantenen contacte, convivència i amistat.
Estan en la fase final de l’adopció plena, després de set anys. Aviat viuran a l’Índia

Els 13 fills són biològics, nascuts per part natural. L’Isaac és sord, tota la família coneix i es comunica amb la llengua de signes
catalana. Els pares es van separar fa dos anys i mig. Viuen tots junts a la mateixa casa, excepte el Jaume i l’Aitor.

El Ricardo i la Isaura van viure 45 anys a Caracas. El 2010 es van establir a Dènia. El 2013 ho van deixar tot per venir a Barcelona
a cuidar a la seva filla Tays malalta d’encefalitis, i al seu nét. Actualment tenen la tutela del nen i viuen a Barcelona.

La Susanna i la Joana fa 33 anys que són parella. Se sentien atretes culturalment per Llatinoamèrica. Van viatjar a Hondures a
buscar l’Ariadna, que tenia dos anys, i s’hi van estar dos mesos i mig. El 2008 van anar a buscar el Gabriel, de cinc. Són sòcies
fundadores de l’associació Famílies Lesbianes i Gais. El procés d’adopció va culminar el 2013 amb el llibre de família.

El Miguel i la Montse es van conèixer fa 25 anys on treballava la Montse i el Miguel feia d’assessor. Ella tenia 24 anys i ell, 46.
Després de set anys de relació van tenir la seva primera filla. Treballen junts al seu bufet d’advocats juntament amb el Pablo.

El Daragh i el Miquel es van decidir per l’adopció nacional per la via de casos especials perquè no hi ha cap tipus de discriminació
pel fet de ser parella homoparental i per agilitzar els tràmits. Els nens són germans de sang, de mare espanyola i pare
senegalès. Els dos van tenir permís de paternitat els primers 42 dies per dedicar-se plenament a la seva família.

La Maria i la Glòria es van conèixer a l’escola dels seus fills i fa nou anys que són parella. No viuen juntes però comparteixen
tot el temps lliure, oci i vacances. Les dues tenen la custòdia compartida amb els pares respectius.

El Pere escriu un poema al dia, ha publicat el poemari Suma poètica, la novel.la Segona oportunitat i té autoeditats una cinquantena
de llibres, toca guitarres i vents. A ell i al Lluís el que més els uneix és la passió per la música. El Lluís és el seu
bateria. Viu amb la seva mare després que ella i el Pere se separessin ara fa tres anys.